Nanuc

Iulian Dumitrescu era catedràtic de Geologia i Paleontologia a la Universitat de Bucarest. Seguint un pressentiment, va presentar-se a Castellar de n'Hug, a casa d'un antic bidell d'institut. Miquel Palau guardava un fragment de tauleta del temps en què feia d'arqueòleg aficionat. Dumitrescu el va sorprendre mostrant-li l'altra meitat de tauleta... trobada a l'altre extrem d'Europa. Com hi havia arribat? Com havia estat la vida de la persona que l'havia fabricada i decorada catorze mil anys enrere? I què hi tenien a veure, els neandertals, amb tot plegat? El cas és que hi havia ossos seus en el jaciment, i eren milers d'anys més moderns que les estimacions acceptades sobre l'època d'extinció d'aquests homínids.
Lluna va ser la primera a conèixer el foraster que arribava a la tribu dels llunaplena. Tot en ell era estrany: la forma de vestir, l'accent que tenia en parlar, el color dels cabells i, fins i tot, el nom. Es deia Nanuc, una paraula que no volia dir res. Ell explicava que en la llengua de la seva tribu significava «os blanc», però gairebé ningú no creia aquella història de llengües diferents, igual com no creien que hi hagués altres tribus més enllà de la infranquejable serralada de muntanyes que Nanuc assegurava haver travessat.