Negra la brisa lluent (Catalan)

«Negra la brisa lluent és una anàlisi convincent de la naturalesa humana desposseïda fins al més elemental, i una incorporació vívida a les nombroses interpretacions d’aquest personatge [Medea] que manté la seva complexitat i el seu encant sense esgotar-se.»

«Vann captura tota la foscor fascinant i els elements màgics que han fet perviure la mitologia grega a través del temps i les cultures, però ens desafia a empatitzar amb Medea, a veure la seva humanitat tot i les accions que l’han etiquetat com un monstre.»

«La seva Medea és víctima i supervivent. El temps i l’espai potser són diferents als de les seves antigues novel·les, però Negra la brisa lluent mostra la mateixa estructura central d’un drama familiar en un context de naturalesa indòmita. En el fons d’aquesta ambiciosa, enlluernadora, inquietant i memorable novel·la s’hi troba la difícil juxtaposició del salvatge i el civilitzat, i la complexa, canviant relació entre els dos.»

«Sensual i violenta, sovint les dues coses, la novel·la de Vann evoca la força primigènia del poder de les dones.»

«Amb una llengua sublim i ferotge, David Vann fa una relectura moderna del mite de Medea amb tota la seva complexitat i bellesa aterridora. El retrat d’una dona excepcional que combina la passió devoradora amb la foscor.»

«Per la força de la seva escriptura, l’autor americà aconsegueix transmetre una part de la seva fascinació antiga pel personatge i demostra, una vegada més, que ens pot embruixar sense tenir en compte quin camí escull.»

«Vann escriu amb una prosa rica i imaginativa.»

«Negra la brisa lluent no és un element estrany dins les obres de David Vann. Arriba per tancar un grup de novel·les que versen sobre els desordres familiars, socials i fins i tot religiosos. A través d’aquesta heroïna, compon el punt culminant de les seves tragèdies.»

«Vann aconsegueix mantenir el deix antic i jeràrquic del mite a través d’un control acurat del to i les imatges, l’escassa utilització del diàleg i l’eco de l’inici mític a la seva obertura. Un encert molt elegant d’un autor que hauria de ser encara més conegut.»

«Vann crea un retrat de Medea, un punt de vista únic i implacable, gairebé de foscor claustrofòbica. Ha aprofundit i explorat l’atribució de papers simbòlics dels déus masculins i femenins, les forces naturals, els paisatges i les convencions socials. Té una ment poderosa, un estil diferent, una imaginació formidable i rica, així com una consciència tàctil del llenguatge, la narrativa, l’art, l’artesania i l’escriptura creativa. A Negra la brisa lluent és impossible deixar d’admirar l’abast d’aquesta aventura entre el mite i la realitat, la violència i la redempció.»